Domar no és domesticar

És ben conegut que el món del circ parla dels llaços afectius que es creen entre les persones del circ i els animals que hi han nascut, arribant a considerar-se (humans i animals) com a membres de la mateixa família.

tigre_americano_2003

Aquest argument ens resulta curiós, doncs moltes vegades és l’utilitzat per atacar els defensors dels drets dels animals: el d’atribuir qualitats humanes als animals.

No obstant, la ciència diu el contrari respecte d’aquests suposats “llaços familiars”.

Els animals salvatges, tot i havent nascut en captivitat, posseeixen les seves característiques genètiques, morfològiques, fisiològiques i de comportament que fa que pateixin de la mateixa manera que els seus congèneres nascuts lliures, donat que encara no han experimentat un procés de selecció de característiques concretes per l’ésser humà ni un canvi evolutiu que els permeti adaptar-se al nou medi ambient en captivitat.

A continuació presentem un extracte de l’informe elaborat per Jose Enrique Zaldívar, veterinari col.legiat per l’Il.lustre Col.legi de Veterinaris de Madrid i president d’ AVATMA (Associació de Veterinaris Abolicionistes de la Tauromàquia i del Maltractament Animal):

Són nombrosos els investigadors i científics que han elaborat informes sobre el tema que estem tractant i que es refereixen al terme domesticació, que és el conjunt d’accions portades a terme per l’ésser humà, que han conduït a que un animal pugui ser considerat domèstic.

Domesticació:
“És el procés pel qual una població d’una determinada espècie adquireix o desenvolupa certs caràcters morfològics, fisiològics o de comportament, els quals són heretables i, a més, són el resultat d’una interacció prolongada i d’una selecció deliberada per part de l’ésser humà. La seva finalitat és obtenir determinats beneficis d’aquestes modificacions”.

També és molt interessant la definició que dona el veterinari espanyol, professor de la UAB i especialista en etologia, Xavier Manteca:
“La domesticació és un procés d’adaptació d’una població d’animals o plantes a les condicions ambientals creades per l’ésser humà. Aquest procés inclou dos tipus de canvis: genètics, que es transmeten de pares a fills, i canvis induïts per l’ambient, que es repeteixen de generació en generació. El fet que la domesticació sigui un procés d’adaptació, significa que els animals domèstics sobreviuen millor a les condicions ambientals creades per l’ésser humà que els seus avantpassats salvatges. La domesticació implica almenys un cert control sobre la reproducció dels animals per part dels éssers humans”.

Price (1984) defineix la domesticació com a procés mitjançant el qual una població d’animals s’adapta a l’home i a una situació de captivitat a través d’una sèrie de modificacions genètiques que succeeixen en el curs de generacions i a través d’una sèrie de processos d’adaptació produïts per l’ambient i repetits durant generacions.

Es tracta, doncs, d’un procés que fa necessaris llargs períodes de temps i el pas de nombroses generacions per a que aquests canvis es fixin genèticament, siguin modificacions en el comportament, a la morfologia, fisiologia o embriologia de l’ésser viu.

És important, doncs, remarcar que no és el mateix “domar” que “domesticar”.
“Domar” és amansir i fer dòcil un animal mitjançant exercicis i ensenyaments, siguin aquests salvatges o domèstics. Podem aconseguir que un lleó passi per cèrcols de foc, que un gos balli al so d’una determinada música, que un elefant jugui amb una pilota o que un cavall faci un recorregut en una competició d’obstacles. Això és domar, però no domesticar.

El terme domesticació fa referència a animals que, per selecció directa de l’ésser humà, adquireixen característiques genètiques, morfològiques, fisiològiques i de comportament. La doma es fa sobre individus, la domesticació involucra poblacions senceres.

Un animal “amansit” no és domèstic. Per exemple els elefants, que són utilitzats com animals de càrrega o en circs i que són capturats i amansits per l’home. L’excepció seria que l’amansiment tendeixi progressivament a la domesticació si l’animal capturat, sent originàriament salvatge, es reprodueix en captivitat i és seleccionat per unes qualitats determinades.

Com a conclusió, el terme “domèstic” és tan rotund que la seva natura no permet la possibilitat de perdre aquesta condició amb el decurs del temps. La condició de domèstic qualifica definitivament l’animal des del seu naixement: s’és o no s’és “animal domèstic”.

* Fotografia realitzada per Ramón García